Tercer adéu d'una llegenda

La revista Life desapareix del mercat per tercera vegada i només oferirà alguna de les seves fotografies per Internet.

La llegendària revista nord americana Life, publicarà la seva última impressió el proper 20 d’abril. La revista que ha viscut i ha transmès l’evolució de la societat nord americana en primera persona, deixarà de publicar-se però seguirà present a Internet amb una col·lecció de deu milions de fotografies.

Sembla ser que les noves tecnologies han desbancat l’edició d’aquesta revista que va començar a publicar-se l’any 1936. La crua realitat que es viu a Nord Amèrica no deixava prous ingressos a la revista fotogràfica que durant aquests últims anys es distribuïa en diferents diaris americans i ha optat per tancar.

La crisi que comencen a viure els rotatius impresos, ha provocat que els anuncis que donaven vida a la revista Life anessin disminuint fins al punt de convertir-se en una revista fotogràfica poc rentable. La presidenta executiva de Life, Anna Moore, va declarar que “el mercat s’ha mogut enormement des d’octubre del 2004 i ja no es apropiat continuar la publicació de Life com a suplement d’un diari”. La facilitat d’obtenir imatges i textos per Internet han impossibilitat la supervivència d’aquesta revista, revista que fa unes dècades va ser una finestra objectiva a conflictes com la guerra del Vietnam.

La revista Life va començar a publicar-se l’any 1936 i no va ser fins el 1972 que l’empresa va tornar a plegar. Al 1978 va retornar i l’any 2000 va tancar per segona vegada. Al 2004 la revista Life torna a obrir, aquest cop de la mà de l’empresa Time Warner Inc. I finalment el 20 d’abril del 2007 tancarà per tercera vegada.

Tornarà a obrir la revista? Algun dia retornarà l’esplendor fotogràfic de Life? No se sap, “per a créixer hi ha que assumir riscos” deia la presidenta executiva Moore. La revista que fa un parell d’anys tenia una tirada de 13 milions d’exemplars i que era publicada setmanalment en 103 diaris, tanca deixant enrere un passat més que lloat i respectat fins i tot per les grans agències de fotografia com són Magnum o Reuters. El que sí que se sap és que l’empresa Time tindrà disponible a Internet 10 milions d’imatges de la revista Life i que té grans plans de negocis per a mantenir viva la marca.

El Grup empresarial Time ha comunicat que la Revista Life a part de tenir disponibles 10 milions de fotografies, també publicarà llibres i recopilacions de fotos.A finals del 2007 crearà un portal a Internet on es posarà a la venda el seu extens catàleg de fotografies, considerat per a molts un dels més importants del segle XX.

La Plaça de la Llana,una realitat en canvi constant

Al barri de la Ribera de Barcelona s’hi troba la “Plaça de la Llana”, una plaça emblemàtica que sobreviu a cops de canvi.

Mig enderrocat després del 1714, actiu i ric després de la instal·lació del mercat del Born el 1876, decadent un segle més tard pel tancament d’aquest... la Ribera és un dels barris amb més encís i alhora amb més precarietat de la ciutat comtal. “Moltes famílies d’immigrants viuen en condicions miserables, amuntegats en pisos minúsculs” deia la Maria Carmen Álvarez, una veïna de la Plaça de la Llana.

La Ribera és un barri que ha viscut dues onades migratòries i que ha sabut adaptar-se a noves realitats. Aquest és el cas de la Plaça de la Llana, que ha vist com el barri ha passat a de ser d’una zona on “ens coneixiem tots els veïns, a ser un indret on fins i tot les diferències lingüístiques no permeten una fàcil comunicació entre veïns”, afirmava en Joaquim Cases, veí i propietari d’un establiment a la Plaça de la Llana.

Al barri on es troba la Plaça de la Llana, el barri de la Ribera, a començaments del segle XX ja hi vivien 17.097 habitants, aquests vivien en 805 edificis encabits en un territori petit, comprès entre el carrer de la Princesa i la Via Laietana, i la mar, entre el parc de la Ciutadella i la ciutat antiga dels barris de Palau, Sant Just i la Mercè. Un barri amb història que recorda i ensenya a tots els vianants, el 26 de juny de 1904, els republicans federals van col·locar una làpida en una casa del carrer dels Mirallers per recordar que hi va néixer Pi i Maragall, un dels quatre presidents de l’efímera República.

En aquest barri on de cultura no en falta, s’hi pot trobar un emblema a destacar, és l’església de Santa Maria del Mar, anomenada també catedral de la Ribera, una església que com el barri, ha viscut diferents canvis, de l’esplendor inicial a l’entrada amb mal peu al segle XX, la Reforma del 1908 va foragitar molts nobles que hi vivien i l’ajut al manteniment del temple se’n va ressentir. “Tot el barri és història, cada pedra que trepitgem és història” declarava la veïna Maria Carmen Álvarez.

El 6 d’agost de 1971 tancava les portes el mercat central de fruita i verdura, després de 95 anys d’existència. Començava la imparable degradació del barri amb la desaparició de magatzems i bars que devien la seva vida a l’existència del mercat del Born. En el moment que el Born tancà, vivien al barri de la Ribera 20.116 persones, la qual cosa representava una densitat alta, de 693,6 habitants per hectàrea, tot i que el nombre d’habitants havia anat baixant en comparació als 33.457 del 1945. El 23 per cent de les persones que hi vivien, al començament de la dècada dels setanta eren gent gran, els joves emigraven del barri, i la Ribera envellia.

Amb aquesta nova realitat, els locals abandonats després del tancament del Born van ser reutilitzats per a donar cabuda a una nova immigració que no procedia ja d’altres indrets de l’estat.

“Jo vaig néixer aquí i puc afirmar que el barri ha canviat molt, abans tots els veïns érem com una gran família, ens coneixíem tots”, recordava en Joaquim Cases, veí i propietari de la farmàcia de la Plaça de la Llana. Cases afegia que “durant aquests últims deu anys la plaça, i el barri sencer està rebent moltíssims immigrants, la plaça està plena de dominicans”. I es que no cal ser molt abispat per adonar-se que la majoria dels veïns de la Plaça de la Llana procedeixen d’altres continents. A la plaça hi ha tres bancs que s’encarreguen de fer transferències internacionals, mostra clara de la realitat del barri.

Aquesta plaça multicultural sembla ser un exemple de convivència, a la bora de la farmàcia hi ha una perruqueria anomenada El Amal, propietat d’en Mohamed Nebi, un argelià que ja fa dotze anys que viu a Catalunya. En Mohamed és barber des de fa 20 anys, està casat però la seva dona viu a un poble del nord d’Argèlia. “Jo treballo molt però no n’hi ha prou, el lloguer de la botiga és molt car i quasi no tinc calés per mantenir-me a mi sol” deia en Mohamed.
En Mohamed fa sis anys que treballa i viu a la plaça, comenta que “fa un parell d’anys que el barri està més tranquil, abans era un barri molt violent”. I es que les estirades de bolssos, els atracaments, pallisses gratuïtes, actes de bàndals i altres actes penats, eren habituals en el barri segons la majoria dels veïns.

“No fa ni un any que a les tres de la matinada de cada dijous, al mig de la plaça hi havia combats de boxa amb apostes hi tot!” assegurava el farmacèutic de la plaça. La veïna Maria Asensio corroborava les baralles nocturnes i afegia que “constantment els immigrants roben a la gent que camina pel carrer, molts immigrants esperen a trobar-te pels carrerons i t’estiren el bolso, tel “perchean” (que vols dir registrar segons l’argot del carrer) i si no troben res de valor encara tenen els collons de tornar-te’l”.

En aquest barri on la violència, la cultura, la immigració, la tradició i les últimes tendències conviuen aparentment de forma pacífica, hi trobem el bar Woondu, un bar que fa trenta anys va viure el seu esplendor, en José Jiménez, propietari del bar, treballava acompanyat de la seva dona i la seva filla, “els tres ens encarregàvem del bar, la cuina per la meva dona, la meva filla s’encarregava de les taules i jo de la barra”, aquesta realitat va desaparèixer quan un bon dia en José es va despertar sol, va arribar al bar i les seves familiars no hi van fer cap, l’havien abandonat. Des d’aquell moment en José treballa sol, no fa menús, el bar es fosc i probablement els lavabos són bruts.

Els comerços de la Plaça de la Llana (desplegament)

La Plaça de la Llana és un dels indrets més autèntics del barri de la Ribera. Tot i que la plaça evoluciona constantment i que les gents canvien, la Plaça de la Llana, on fa segles els barcelonins compraven i intercanviaven llana, és actualment un indret ple de vida on veïns i comerciants poden fer i viure gairebé de forma autosuficient.

El comerç més antic de la plaça és la Farmàcia Cases i Parés, inaugurada l’any 1864 per la mateixa família Cases. Actualment en Joaquim Cases és el farmacèutic propietari i més endavant, quan ell es jubili, ho serà la seva filla Maria Àngels Cases, que està cursant la carrera farmacèutica. La farmàcia manté l’estructura construïda a la inauguració i els productes actuals estan classificats en calaixos i armaris antics de caoba i roure. En definitiva, la farmàcia Cases i Parés és una de les farmàcies amb més encant de la ciutat, farmàcia centenària que manté l’essència històrica d’un barri emblemàtic.

A dos metres de la farmàcia un home d’origen argelià escombra i neteja els vidres del seu comerç, la Perruqueria El Amal, una perruqueria de dones reconvertida en un barber d’homes. El local, amb cadires i miralls dels anys cinquanta, conserva una mena d’encant destinat als més agosarats i també als més estalviadors, el preu del tall de pel és de set euros. El que sí que es pot trobar a la perruqueria El Amal, és un barber amb més de 20 anys d’experiència i amb molta xerrera.

Creues la plaça i topes amb una realitat molt distinta, és el bar Woondu, propietat d’un extremeny que va arribar a Catalunya a les rodalies dels anys 60. Fa anys el bar disposava de menús diaris. En José Jiménez, propietari de l’establiment, treballava amb la companyia de la seva filla i la seva dona. Fa anys les dues dames el van abandonar i actualment el bar s’ha convertit en un local més, on pots anar a fer una birra davant del José, l’únic treballador del bar.

Com a tot bon indret, ben a la bora de la farmàcia també s’hi pot trobar una fleca, és el Forn la Llana , una fleca de més de cinquanta anys d’existència en propietat d’un ampostí que va comprar el local ara farà vint anys. Aquesta fleca encara disposa d’un forn de llenya que només utilitzen molt de tant en tant.

A més a més, a la Plaça de la Llana s’hi poden trobar altres establiments que amb la seva presència defineixen clarament quina és la realitat del barri. Un barri antic que supura modernitat, multiculturalitat, història, supervivència..., per totes les parets dels seus comerços. A la Plaça de la Llana, tot això queda palès gràcies a la presència d’una simple parada de reparació de calçats, un banc destinat a l’enviament de diners als països estrangers, una botiga de queviures, un locutori o una botiga especialitzada de gorres modernes.

Dues periodistes russes critiquen el govern de Putin

Ahir es va celebrar el tancament de la XII edició de les Jornades de Comuniació Blanquerna que cada any celebra la universitat Ramon Llull. Una de les últimes xerrades va ser la conferència titulada "Periodistes sense por", unes xerrades que van protagonitzar les russes Oksana Chelysheva, periodista i directora de l'Agència d'Informació Russo-Txetxena i sots directora de la "Societat per a l'Amistat Russo-Txetxena” i la seva compatriota Marina Litvinovich, també periodista i autora de la web "La veritat de Beslan". Durant la xerrada, les dues periodistes van posicionar-se a favor de la democràcia i en contra del règim polític que du a terme el president rus, Bladimir Putin. Segons les dues periodistes, Putin du a terme una política repressiva carregada de censura on la premsa només pot jugar el joc d'aliada del govern. Chelysheva i Litvinovich han vist com molts dels seus companys de professió han hagut d’emigrar a altres països per a poder treballar lliurement, també han vist com morien companys de feina per causes sospitoses, han presenciat amenaces i pallisses... Oksana Chelsysheva va ser l'encarregada de trencar el gel en una sala on els estudiants de la universitat eren majoria. La moderadora de la conferència, la periodista del diari el Punt, Paula Mercadé, va presentar a les tertulianes i posteriorment, al final de la xerrada va moderar el torn de preguntes. Chelsysheva va iniciar el seu torn recordant que Rússia, segons el seu parer, "encara no és un país democràtic i Putin vol controlar tots els mitjans de comunicació". Aquesta periodista, la qual ha estat amenaçada de mort més d'una vegada, es va escarrassar en contextualitzar l'actualitat russa i va centrar-se en l’explicació del conflicte rus amb els pobles txetxens. Chelsysheva va criticar durament el govern de Putin, "al principi el poble rus veia a Putin com un reformista que posaria ordre al país, però no ha estat així, sembla que haguem tornat a l'època d'Stalin" afirmava de forma encoratjada la periodista. Aquesta periodista russa va ser companya de la difunta Anna Polikovkaia, assassinada fa uns mesos per causes que encara es desconeixen. Chelsysheva la va recordar com una molt bona professional que volia informar a la ciutadania sobre el conflicte que enfronta el govern rus amb els independentistes txetxens. Per a Chelsysheva la seva difunta companya "era més que una simple periodista, ella hauria estat capaç de fer negociar" referint-se que hauria pogut fer de mediadora dels dos bàndols enfrontats. Un cop l'aula havia estat contextualitzada, va ser el torn de la segona contertuliana, Marina Litvinovich, que durant els primers anys del govern de Putin va treballar de relacions públiques en el departament de premsa del govern rus. Al cap de tres anys de feina a la vora de Putin, Litvinovich va presenciar la radicalització de les postures del presiden i va decidir abandonar la feina per estudiar periodisme i dedicar-se a la professió de comunicadora de forma independent. Actualment Marina Litvinovich es dedica a escriure sobre el conflicte polític entre Rússia i Txetxenia tot i que s'ha centrat amb l'estudi dels fets de l'escola de Beslan on varen morir 331 perones. "Putin exigia que alguns temes es tractessin de la manera que ell volia, la persecució a persones que no paguen impostos i la informació sobre el conflicte de txetxenia eren temes totalment censurats pel govern" deia la periodista russa. Amb aquest panorama Litvinovich dedica la seva vida a ajudar a la gent, sobretot a les víctimes d'atemptats terroristes. "Crec que informant lliurement puc ajudar a la societat russa" deia la periodista que posteriorment explicava que quan va començar a estudiar els fets de l'escola de Beslam, va ser agredida mentre caminava pel carrer. A Beslam "el règim comet crims, els militars maten als seus propis fills" (referint-se als joves russos) afegeix Litvinovich després de recordar les morts d'alguns dels seus colegues per causes que encara es desconeixen.

Finalment Litvinovich mostra un seguit de fotografies de l’escola de Beslam, l’escola on un grup de terroristes txetxens van segrestar més d’un miler de persones, la majoria nens, i on segons les dues periodistes russes, el govern de Putin va errar al no voler negociar i provocar la mort de 331 persones, moltes d’elles van perdre la vida al ser disparades pels militars russos.

"Ni serveis mínims"

El servei de bussos de Barcelona es va interrompre ahir durant quatre hores. Els treballadors de la TMB demanen més seguretat als llocs de treball.
"Algun dia mataran a algun company, tots estem en perill", així de contundent es mostrava el dimecres passant, en Joan P.A., conductor de la línia 56 de Barcelona. En Joan explicava que aquest cap de setmana han agredit a tres companys, conductors de bussos de TMB, i que dos d'ells estan ingressats a l'hospital Vall d'Ebron de Barcelona. Per aquestes agressions, i les moltes que estan rebent des de fa anys els conductors de l'empresa TMB, es va programar la vaga de dimecres. Els conductors dels bussos barcelonins van fer vaga sense oferir serveis mínims durant les “hores baix” de dimecres, (franja horària amb menys usuaris), concretament de 10 del matí a 2 de la tarda.

A les 11h del matí, molts dels conductors es van manifestar a la Plaça Catalunya per a demanar a la directiva de l’empresa i als responsables de l’Ajuntament de Barcelona, una millora en l’àmbit de seguretat laboral. Els manifestants es van desplaçar fins a la Plaça Sant Jaume on van llegir un comunicat ideat pels sindicats de treballadors de l’empresa. Concretament, a la concentració s’hi van reunir molts dels treballadors en vaga, els cinc sindicats que han organitzat la vaga asseguraven que havien comptat amb la presència d’un miler de manifestants, la guàrdia urbana però, comentava que hi havien assistit unes quatre centes persones.
"Jo tinc un judici pendent, un conductor d'un vehicle em va barrar el pas i quan vaig sortir em va agredir, em vaig defensar i li vaig trencar el nas" explicava en Joan, el conductor barceloní que ha estimat ocultar la seva identitat. Sembla que la seguretat en el lloc de treball dels conductors de bussos, sigui una problemàtica que ve de lluny. Altres conductors com en Ricard Díaz, comenta que "a un company meu un cop el van amenaçar amb una destral, el meu amic va patir un xoc tant gran que mai més s'ha atrevit a conduir un bus, està de baixa". Aquests no són els únics problemes de seguretat que han patit els conductors de la capital catalana, sembla que tots i cada un dels treballadors puguin esmentar alguna anècdota sobre problemes de seguretat. Un dia, Ricard Díaz va rebre una galtada mentre estava aturat en un semàfor, tenia la finestra abaixada i un vianant li va entestar un fort cop a la cara. "Vivim en una societat que cada cop és més violenta" comentava Díaz. Els afectats i els possibles afectats comenten que una possible solució per a combatre la violència a la qual estan sotmesos molts cops, podria ser la instal·lació d'unes mampares de protecció a la cabina del conductor. Ciutats espanyoles menys poblades, com Màlaga o Sevilla, ja disposen de bussos habilitats amb cabines de protecció. A Barcelona, només hi ha en circulació un parell de bussos que disposen de cabina protectora, aquests vehicles a més, utilitzen una nova tecnologia que té en compte l'ecosistema, es tracta dels bussos que funcionen amb gas natural. Per altra banda, en el comunicat formulat pels sindicats de treballadors de l’empresa TMB, comentava que com que la majoria dels incidents de bussos s'ocasionen amb altres vehicles mentre circulen per vies inter-urbanes, proposen millores viàries on es respecti i es prioritci la circulació dels bussos, a més, els sindicats s’oposen completament a la millora que havia proposat l’empresa, consistia en instal·lar video-càmeres de vigilància a tots els bussos.

Finalment, la majoria dels usuaris habituals dels bussos de Barcelona han vist amb bons ulls la protesta dels conductors, “trobo bé que reivindiquin els seus drets i comuniquin el seu malestar” opinava un estudiant. Molts usuaris creuen que els treballadors de la TMB estan donant un servei a la ciutadania i que per tant se’ls hi ha de garantir la seguretat.

"L'església del mar"

Aquesta novel·la, la primer obra literària escrita per l’advocat Idelfons Falcones, és un llibre ben aconsellat per a totes aquelles persones que tenen ganes de passar una bona estona llegint.

La novel·la està ambientada en els carrers de la Barcelona del segle catorze i explica les peripècies d’un serb que es converteix en ciutadà de Barcelona, en la lluita personal que farà aquest personatge, per a que el seu fill anomenat Arnau, protagonista de l’obra, esdevingui una persona lliure.

Cal destacar el llenguatge en que està escrita l’obra. Encara que estiguem parlant d’una novel·la de més de sis centes pàgines, podem dir que és un llibre de lectura fàcil i ràpida. Vull destacar unes quantes característiques de la manera de fer de l’autor:



- Utilitza un llenguatge molt entenedor. Un llenguatge col·loquial.
- Frases curtes i simples.
- En molts moments estem davant d’unes línies, prodríem dir, didàctiques. Ja que l’autor ens explica moltes coses habituals de l’època.
- Les trames dels personatges són rodones, tots els personatges tenen una vida real, de introducció, nus i desenllaç.
- Molta realitat, l’espai coincideix amb la Barcelona del segle XXI. Moltes coses segueixen al mateix lloc.
- Els personatges envelleixen segons va transcorren el relat.
- Una lectura fàcil i correcte.
- En els relats apareixen moltes descripcions, cosa que fa que el text sigui més entenedor i alhora ens atragui més.



Aquestes han estat algunes de les característiques que he volgut destacar. En definitiva, aquesta primer novel·la escrita per Idelfons Falcones és, més que res, una obra contemporània distreta, que ens endinsa ràpidament cap a un passat llunyà, però que alhora és proper.

L'article "lo"

L’ARTICLE ARCAIC “LO”:

L'article masculí de la llengua catalana havia tingut des de sempre la forma lo (plural, los) compartida amb la forma el (plural, els), com mostren els textos medievals. Tanmateix la utilització de l'article lo sembla que era més estesa i freqüent. L'article es veu afectat per un fenomen fonètic propi de la llengua catalana, com és l'elisió de vocals inicials i finals de paraules en contacte

La utilització col.loquial de l'article arcaic no s'ha de considerar com a incorrecta. Ara bé, hi ha tot un ventall de problemes a l'hora de la utilització de l'article lo en l'expressió literària i culta, ja que aquesta expressió demana l'ús del català estàndard com a vehicle vàlid per a tot el domini lingüístic. Cal dir que totes les llengües en el registre estàndard han de tenir cohesió expressiva perquè esdevinguin un autèntic model unitari i, per tant, amb poder suficient per fer front a les dissensions que l'ús de tota llengua provoca. Això no és obstacle suficient perquè no es pugui usar aquest article arcaic en un nivell d'expressió literària.
L'article lo no es pot confondre amb el pronom feble de tercera persona que té idèntica forma.

Exemples;
1. lo del pare ja ho mirarem demà
2. lo corrent és que a l'hivern faci fred (lo que és corrent...)

Poemes Casament Xavi i Montse

1er poema:




Córrer Montse que ens esperen,

nosaltres, els emissaris d’en Xavier

venim i et portem el ram

que símbol d’amor pertany.




Ara agafa’t fort

que el teu home desespera ,

no fem tard

que l’amor t’espera.

2on Poema:

De la banda de pontent
hi ha una terra llunya, llunya,
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.

D’allà dos germans,
en compromís s’han anat a trobar,
ella de Torelló i amant del mar
i ell de Sant Cugat i veí dels camps.

Fa nou anys es van trobar
en plena classe de “conta”
i aventures que com un conte
han anat a cercar.

Ràpid van escapar junts cap a Madrid
on de llibertat i amor han disposat.
I ara amics, coratge i amor armat
Que fills arriben de nit.

Amics, familiars i veïns,
saludeu als recent casats,
Que de ben segur estan cansats.
Alceu les copes i begueu caves i vins!.

Felicitem a la parella en qüestió,
que una vida nova comencen amb passió;
Ara de viatge i després, ... parlem,
Que santcugatencs els volem!

Curriculum Vitae

Lluís Feliu i Roé

INFORMACIÓ PERSONAL

Nom: Lluís Feliu i Roé
Data de naixement: 18 de Gener del 1984
Direcció: C/ Mercè Rodoreda N/ 14 CP/ 08193 Bellaterra. Barcelona . Catalunya
Telèfon: 636 76 69 22 , 93 580 76 26
Email: lluisfeliuroe@hotmail.com , LluisFR1@blanquerna.edu

DADES ACADÈMIQUES
Cursant tercer curs de la llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Universitat Ramon Llull.

EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL

Anys del 2003 al 2007:
Ràdio Sant Cugat. En l’actualitat exerceixo de redactor i locutor en pràctiques de notícies esportives de la ciutat de Sant Cugat del Vallès a part de col·laborar en el programa radiofònic “Esport en marxa”.
2005. Octubre, novembre i desembre del 2005. Mesos de febrer i març del 2006. Juliol i mes de setembre de l’any 2006:
He estat fent substitucions a diferents oficines de “la Caixa”. A principis de l’any 2005 vaig fer un curs promocionat per Select (ett) per tal de treballar com a temporal a “la Caixa” cobrint baixes del seu personal.
Temporada 2002 ,2003 ,2004:
Vaig estar treballant com a RRPP de “Basic”, un bar musical de Sabadell en sessions de cap de setmana. Durant el 2004 en sessió de dijous nit.


Agost del 2006:
Treballant durant tres setmanes a l’empresa Sofres (TNS), delegació de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. La meva feina consistia en digitalitzar els diaris d’edició impresa i ajudar a seleccionar informació i posteriorment enviar-la a les empreses que ho sol·licitaven.
Febrer-Juny del 2007:
Cursant les pràctiques obligatòries de la Universitat al Diari Avui, Corporació Catalana de Comunicació. Concretament en la secció d’esports on estic treballant de redactor.

Altres:
He treballat per l’empresa de Treball Temporal “Addeco” en algun treball en temporada d’estiu.

IDIOMES
Castellà: parlat, escrit, llegit. Perfectament.
Català: llengua materna.
Anglès: nivell fluït de lectura , conversa i escriptura bé.

CONEIXEMENTS D’INFORMÀTICA

 Windows i MS-Office (Word, Excel, Power Point, Access) amb bon nivell.
 Finalcut, Avid i altres programes d’edició audiovisual.

FORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA I ALTRES DADES D’INTERÈS

 Vaig cursar els estudis primaris al Col·legi La Farga de Sant Cugat del Vallès i els estudis de batxillerat al CAR (centre d’Alt Rendiment Esportiu) , on a més de fer el curs acadèmic entrenava l’atletisme amb l’equip del F.C Barcelona.

 L’any 2006 vaig fer un post grau de Video-Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, curs subvencionat per Ràdio Sant Cugat.

Raval

Jornada intensiva per als operaris de “Barcelona Neta”. L’endemà de la manifestació veïnal del “Forat de la Vergonya” comença amb un trist balanç de destrosses, detinguts i un agent ferit.


El barri del Raval ha sofert nombrosos actes vandàlics durant la manifestació de dijous on els veins del “Forat del Vent” exigien estar més ben informats per part de l’Ajuntament de Barcelona. Els manifestants critiquen la política de desinformació urbanística a la que es veuen afectats, molts veïns encara no saben que hi faran en el solar.

D’altra banda el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha despertat durant el matí de divendres amb taques de pintura a la façana, amb escrits en contra de l’ajuntament de la ciutat comtal a les parets i amb contenidors cremats pels voltants del museu. Testimonis dels fets comenten que molts dels manifestants, joves d’estètica okupa, van llençar bombetes plenes de pintura contra les finestres i parets del Museu d’Art Contemporani. A aquest resultat de la manifestació se li ha de sumar la detenció de dos activistes i un agent dels Mossos d’Esquadra ferit.

La manifestació que en un principi va sorgir com una protesta veïnal de caire pacífic es va transformar en una batalla campal quan, segons fonts veïnals, una cinquantena de joves incontrolats van afegir-se a la protesta.
L’Ajuntament de Barcelona té previst seguir amb les obres de rehabilitació urbanística, el solar del “Forat de la Vergonya” es convertirà així en un espai cívic on els veïns podran gaudir d’un espai verd, un centre per al veïnatge i un recinte esportiu. Tot i l’aparent normalitat que vol transmetre l’Ajuntament, els obrers que treballen en les obres del solar ho estan fent sota la protecció de la Guàrdia Urbana.

Seguim Recordant

“El mètode Rojo”


Només falten hores per a que comenci la temporada catalana de cros i molts atletes ja troben a faltar a l’entrenador Gregorio Rojo. Aquest home, ex atleta i entrenador de grans corredors de renom internacional, morí a l’edat de 86 anys el passat 8 de Març. Amb la seva mort tot el panorama atlètic ha canviat. Tant a nivell nacional com a nivell estatal es nota l’absència de qui va formar a Martín Fiz, José Manuel Abascal o al mig fondista català, Reyes Estévez, entre d’altres. Ja sigui pels seus comentaris, per els seus consells o fins i tot per la seva mirada, que molts trobaran un buit quan travessin la línea de meta.

Gregorio Rojo, és una de les figures llegendàries de l’atletisme espanyol i català, nascut al poble burgalès de Villalomez l’any 1920 , emigrat a Barcelona l’any 1939 per a fer el servei militar, on posteriorment es casà i creà una família. Gregorio Rojo es va acomiadar deixant un palmarès quasi inigualable; sis victòries a la cursa barcelonina de la Jean Bouin, una participació l’any 1948 a les proves dels 10.000m lliços als Jocs de Londres, i cinc títols de campió d’Espanya a les proves de 1.500, 5.000 i 10.000 metres en pista a l’aire lliure.

Molts, com l’ex maratonià Martín Fiz, han descrit a Rojo com “l’avi savi que ha sabut ensenyar el camí de l’èxit als seus deixebles”. El treball poc reconegut econòmicament, la implicació personal i el seu mètode de treball dins i fora la pista han fet que tots els atletes que han conegut a Gregorio Rojo com a entrenador ,l’hagin acabat veient com un segon pare, i més tard com un segon avi. Per a molts, el “myster” o “el abuelo” (així és com l’anomenaven la majoria dels atletes que va entrenar) ha estat un element cabdal en la formació com a esportista i com a persona.

Podríem dir que Gregorio Rojo ha format escola, sí sí, el seu mètode d’entrenament és copiat per a molts altres especialistes en fons. Rodatges llargs, sèries de velocitat curtes complementades amb pujades i diagonals després del rodatje, són elements indispensables per al que diríem que és el “mètode Rojo”. El que pocs podran oferir de la mateixa manera que ho feia en Gregorio és la combinació d’experiència amb coneixement tècnic. En fi, el que podríem anomenar com a un mètode d’entrenament humanista.

Sis mesos després de la mort d’en Gregorio, ens seguim recordant de qui va ser, ex-atlèta i entrenador de persones.

Carns Privades

Carns Privades

L’espera’t Carnestoltes arriba a Barcelona, però pocs saben el seu verdader significat.

“El carnestoltes és una festa on aprofitem per enriure’ns de la gent i fer una crítica de la realitat, sobretot dels polítics”, així de segur es mostrava l’Oscar Casanova, un estudiant d’enginyeria que celebra el Carnestoltes cada any. Un altre estudiant, en Manuel Rabassa, comenta que “el carnestoltes es una celebració antiga, crec que la vàren instaurar els romans”... Sigui com sigui, la majoria de la gent que celebra aquesta festivitat, no sap que el Carnestoltes és una festa anual que barreja elements supervivents de les celebracions dionisíaques, les festes paganes i romanes.

La data del Carnestoltes té una relació directa amb les dates de setmana santa, el dimarts de Carnaval és el dia abans del dimecres de cendra, just el dia que comença la Quaresma. I tot el Carnestoltes en general, gira al voltant de la Quaresma, ja que el Carnestoltes és simplement una festa que es celebra durant uns quants dies del mes de febrer, concretament del 15 al 21. El Nom Carnestoltes deriva del llatí, “carnis cualis” (carns privades) i es tracta d’una clara al·lusió a la prohibició de menjar carn durant els quaranta dies de Quaresma.

El Carnestoltes és doncs, la festa de la disbauxa, la gresca, les disfresses, i normalment també és una bona festa per a satiritzar de la vida quotidiana. El dimecres de centre marca l’inici de la Quarema amb el dejú i la reflexió del “pols ets i en pols et convertiràs” .

Sigui com sigui, el divendres passat, totes les discoteques de la Zona Hermètica de Sabadell, gran complexe d’oci nocturn situat al polígon industrial entre Sabadell Nord i Sant Quirze, mostrava un ambient totalment de festa carnavalesca. Disfresses obscures, ullals de llop, caretes blanques de “Scary Moby”, noies vestides de diablesses i algun que altre vampir, era el panorama que abundava per les voreres sabadellenques.
Dins de les discoteques, Park Paladium, Bora Bora, Basic o Blas Blas, et podies submergir en un món d’animació i fantasia fora del comú en aquests espais. Cambrers disfressats de “Tarzan”, cambreres transformades en “conillets play boy” i alguna “abella Maya” que corretejava per les pistes de les discoteques vallesanes era del més normal en aquell divendres de disbauxa.

“Jo no em disfresso, ho trobo una tonteria” exclamava en Xavi Morlans, una de les poques persones que s’havia presentat a la discoteca Bora Bora vestit com de costum. Altres menys engalanats comentaven “que jo no em disfresso però intento lluir alguna cosa diferent, mira avui quina diadema porto” comentava la Mireia Tardón mentre senyalava una diadema groga amb dues antenes llargues com espàrrecs.

Aquest serà de ben segur un cap de setmana diferent, els més modossos podran embogir durant unes hores, els homosexuals no reconeguts sortiran de l’armari durant les nits de Carnaval, les més golfes seran ben vistes quan llueixin aquella rova hortera pròpia d’alguna prostituta de carretera, que tenia guardada al fons de l’armari, i que tantes ganes tenia de posar-se’la.

El crit d'un poble

El crit d’un poble:


Després d’uns mesos d’incertesa i de silenci al País Basc, s’inicien un combinat de tensions propiciades pels comentaris i actuacions del govern central al territori basc. Tot apunta que s’està vivint un moment de canvis en l’últim procés de pau que govern, partits polítics i la banda terrorista ETA deixen entreveure durant aquests últims mesos.


El 22 de març d’aquest mateix any, la l’organització militar d’ETA, declarava en un comunicat, l’alto al foc permanent. En el document que els activistes d’ETA van difondre , afirmaven el seu “compromís de seguir donant passos” cap a la pau i emplaçaven al govern d’Espanya i França a reconèixer els resultats del procés de transformació que està vivint tot el territori basc. El text, llegit en euskera per un encaputxat, conclou dient que “la superació del conflicte, aquí i ara, és possible. Aquest és el desig i la voluntat d’ETA”.


A partit d’aquest comunicat, -i deixant enrere altres pactes tant criticats com el que va mantenir el líder d’Esquerra Republicana, Josep Lluís Carod Rovira, amb la banda armada-, s’enceta un període on ETA, govern basc, partits polítics d’arreu d’Espanya i govern espanyol posaran “cullerada” , uns per a captar l’atenció de la ciutadania, altres per a sortir a la fotografia i fer campanya electoral i algun altre, per arribar al fons de la qüestió i aconseguir la desaparició final d’ETA.


Durant els últims dies s’han succeït un seguit d’esdeveniments que han posat en crisi l’alto al foc permanent d’ETA. La banda, responsabilitza l’estancament dels estats espanyol i francès, al PSOE i al PNB perquè han deixat que passés el temps sense fer cap pas visible cap a la pau. Per tot plegat, ETA ha demanat al govern espanyol que es comprometi a respectar el resultat del procés de pau. A més del bloqueig del procés de pau, l’esquerra abertzale no està d’acord amb la nova condemna a De Juana Chaos, ex militant etarra que ha complert la condemna i ara se’l acusa d’amenaçar per escrit a un jutge. Però, a més aquests últims dies han aparegut noves tensions que provoquen un replantejament del procés. Per als etarres, “els partits espanyols actuen d’acord amb els seus interessos partidistes” i per a partits espanyols com el PP, que s’han oposat des del primer moment a pactar amb els terroristes, “ETA segueix jugant brut”. I és que durant els darrers dies el territori basc ha viscut un augment de violència al carrer protagonitzada per la kale borroka. Divendres passat, uns encaputxats van intentar cremar vius a dos policíes. A aquests actes se li ha de sumar l’incògnita de si ETA segueix armant-se, fa uns dies va desaparèixer a França un arsenal de 350 pistoles, probablement robat per l’organització armada.


Mentre els actes de violència propiciats per sectors afins a ETA van en augment, el president del PSOE a Euskadi i el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, demanen a Arnaldo Otegui, veu de la il·legalitzada Batasuna, que aturi d’una vegada els actes de violencia al carrer. El secretari general del PSE a Guipúzcoa, Miguel Buen, ha advertit aquests últims dies que “la paciència dels socialistes s’està acabant”. Aquestes últimes declaracions de Miguel Buen, són la conseqüència als últims atemptats que ha patit la seu central del seu partit, en una setmana han rebut el llançament d’un parell de còctels Molotov i reiterades pintades a favor d’ETA.


Sigui com sigui, l’alto al foc permanent d’ETA viu avui una crisi sense precedents, el bloqueig de fa uns dies s’està convertint en el crit agònic de diferents sectors de la població basca, que veuen com des de Madrid no s’està aprofitant prou, la possibilitat d’acabar amb la lluita armada d’ETA.

Artur Mas guanya

Artur Mas guanya les eleccions amb 11 escons més que Montilla i el partit dels Ciutadans entra per primer cop al Parlament.


Convergència i Unió ha guanyat les eleccions tant en nombre de vots com en nombre d’escons. Mas però, no arriba a la majoria absoluta i haurà de pactar si vol governar. D’altra banda els socialistes, perden cinc escons i criden a reeditar un nou tripartit.
Esquerra Republicana perd dos diputats respecte a les últimes eleccions i segueix tenint la clau alhora de pactar. Els republicans poden formar el pacte nacionalista amb Mas, o un nou tripartit amb Montilla.
Mentre un nou partit, el dels Ciutadans, entra a formar part del Parlament amb tres diputats.
El nostre enviat especial, Lluís Feliu, ens amplia la informació des de la seu de CIU.

“Hola molt bona nit, els parla en Lluí Feliu des de l’Hotel Magèstic de Barcelona. Cares de satisfacció i molta festa, en aquests moments Artur Mas està felicitant a la militància del partit i a totes aquelles persones que han fet possible, durant tota la campanya electoral, que Convergència i Unió obtingués aquest resultat. Fa uns minuts, el líder convergent deia que demà mateix començarà les negociacions amb altres partits, aquestes negociacions pretenen concretar possibles pactes de govern i pel que ha dit el presidenciable, tot apunta a que el líder d’Esquerra Republicana, Carod Rovira serà el primer en rebre la trucada d’Artur Mas . Això és tot des de la seu de Convergència i Unió”

Molt bé, moltes gràcies Lluís. Hem de recordar també, que un nou partit ha entrat a formar part del Parlament i això no passava des de l’any 88 . El parit liderat per Albert Rivera ha aconseguit tres diputats.
Per altra banda el PP perd un diputat i els ecologistes de Saura en guanyen tres.
La cara negativa d’aquestes eleccions ha estat la poca participació ciutadana, l’índex d’abstenció ha superat els de fa tres anys.

Sopars de Nadal

“L’alcoholèmia consentida”


Les begudes alcohòliques segueixen tenint molta presència durant els sopars d’empresa.


“Portava una merda que no me la aguantava, no sé com vaig arribar a casa!”, aquestes són les paraules d’en Xavier Ruiz, un dels molts treballadors que han assistit en algun sopar d’empresa i que després d’una vetllada envoltat de companys de feina i litres d’alcohol, ha agafat el cotxe per tornar a casa.

Queden molt lluny aquells sopars on després de fer un bon àpat, amb total impunitat es podia fer sobre taula amb varis xarrupets, cubates i cigalons. En Francesc Cid, un avi de 84 anys comenta “que abans la gent bevia i no passava res”. No obstant, a la Catalunya del segle XXI els controls d’alcoholèmia cada cop són més nombrosos i la permissivitat més estreta. A més dels controls per part de les forces de seguretat, amb el temps, l’opinió pública també va canviant, actualment està molt mal vist conduir begut. Conduir embriagat posa en perill la seguretat ciutadana, però sembla que no sempre, en èpoques nadalenques la ciutadania gira el cap i creua els dits per no topar amb cap control policial.

Entre brindis, bravejades, converses molt sovint pujades de to i això sempre, moltes rialles, treballadors de tots els àmbits es reuneixen per a fer el sopar d’empresa de Nadal. Mentre, el sector de la hostaleria es frega les mans i s’escarrassa per tenir una bona oferta lúdica i gastronòmica. La veritat és que els sopars d’empresa i les dietes durant dies de Nadal són un bon raig econòmic per aquest sector que cada any ofereix més novetats amb la finalitat de fer un bon calaix. Balls, billars, futbolins, cartes, consoles són alguns dels exemples.
Teresa Aguilé, comercial de Can Cabassa, restaurant especialitzat en sopars d’empreses i banquets a Sant Cugat, comenta que “l’oferta s’ha d’ampliar, nosaltres actualment tenim servei de dj i sales de ball, menjadors amb capacitat per a 100 persones i menús econòmics”. Aguilé, a més de fer publicitat del restaurant on treballa també assegura que “la gent segueix bevent molt, a vegades em quedo sorpresa del que poden ingerir en un parell d’hores”.

En Joan Garcia també ha assistit a un sopar d’empresa a la ciutat de Sant Cugat, concretament a la Masia. Pica pica de primer i segon plat a escollir entre carn i peix. No obstant, l’empresa ha llogat un autocar que després del sopar a la Masia i de ballar a la discoteca del davant, el Bokka, els portarà a casa. “Lo del autocar ha estat un bon detall, però espero que això no repercuteixi en la panera de Nadal”. I es que per aquestes dates moltes empreses a més de fer un sopar de Nadal, fan una paga extra i o una panera farcida de licors, pernil, torrons i altres.

Esquí sobre herba

“Esquís sobre herba”

La falta de neu a les estacions d’esquí de la Cerdanya canvia les preferències d’oci durant el Pont de la Immaculada.

Hi ha molts esports que es practiquen sobre herba; futbol, rugby, hoquei, golf i ara també l’esquí. Durant aquest Pont de la Immaculada cal remarcar el descens de 33 morts en accidents arreu de l’estat envers l’any passat i la poca neu caiguda durant aquests dies de festa. Les maniobres que els propietaris de les pistes d’esquís han estat ideant per a mantenir els ingressos dels altres anys com excursions a peu, en bici, voltes en quad, descens amb montain bike i altres esports d’aventura com l’escalada, el senderisme... són algunes de les ofertes que han intentat substituir l’esquí.

Sigui com sigui, tot i la nova oferta d’oci que han intentat proporcionar les estacions d’esquí, els esquiadors han persistit en el seu afany de poder practicar el seu esport preferit. La majoria de la gent que ha pujat a la Cerdanya ha esperat a que l’home del temps anunciés nevades, han passat els dies i l’únic que ha anunciat aquest home ha estat la pujada de les temperatures i el predomini del sol. Així doncs l’ambient que es respirava per Puigcerdà durant els primers dies del Pont ha estat més que mai, d’agermanament i complicitat constant. Des de dimecres els nou vinguts a la Cerdanya miraven al cel, uns buscaven un núvol fosc que proporcionés neu, altres buscaven quelcom per a demanar-li més neu, pluges en forma de nevades o gel, més fred... tots els desitjos anaven per un mateix camí, i mentre, la majoria dels vinguts de Barcelona es trobaven a les cafeteries i es preguntaven que farien. Oriol Campmany deia que “si divendres no ha nevat tornaré cap a casa, m’estalviaré cues i aprofitaré el temps, aquí he vingut per a esquiar”. Altres esquiadors més optimistes, com en Ferran Feliu comenten que “em quedaré fins dimarts, m’he agafat festa a la feina i si no puc esquiar aprofitaré per jugar a golf, patinar sobre gel o anar en bici”, activitats que es poden fer a Puigcerdà.
I es que la Cerdanya poc a poc s’ha convertit en un territori d’oci i turisme massiu, lloguer de motos, quads, rocòdroms, pistes de gel, cinemes, caps de golfs, discoteques, cafeteries, pubs ... són algunes de les propostes que es poden escollir per aquestes terres muntanyoses.

Tot i que les pistes d’esquí han estat oferint activitats alternatives, fonts properes a les pistes de La Molina han assegurat que “aquest Pont ha sigut un autèntic fracàs, molts s’han quedat però han postposat la temporada d’esquí, això és un desastre”. Les paraules d’un dels taquillers de les pistes de la Molina, la única estació oberta de la Cerdanya que compta amb “la pista llarga” que s’ha vist plena de gom a gom durant aquests pont. L’estació de la Molina només ha pogut obrir una pista durant aquests dies, una pista que s’ha nodrit de la neu artificial dels canons.

Roberto Chaves, un ex professor d’esquí de les pistes andorranes de Pal Arinsal comenta que “feia sis temporades que no hi havia un Pont de la Immaculada tant desastrós”. Per altra banda, Sílvia Pineda, esquiadora habitual a les pistes d’esquí de la Cerdanya catalana, comenta que “la falta de neu no m’ha suposat cap problema, he aprofitat per agafar-me uns dies de relax i he fet una mica de ruta gastronòmica, per aquí d’alt es menja molt bé”

No obstant, mentre uns seguiran esperant canvis meteorològics i altres recordaran passades temporades... els més impacients, els esquiadors sobre herba, de ben segur que hauran de tornar a encerar els esquís i retocar els cantos ja que la única pista esquiable de la Cerdanya ha presentat durant aquest Pont, un estat lamentable. La pedra, troncs, l’herba i flors han estat presents en la única pista oberta de la Molina.

Geriàtric

La santcugatenca Pilar Hurtado, celebra els seus cent anys en una festa on hi ha assistit l’alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, i Francesc Fornieles, delegat de la Generalitat.

La Residència Geriàtrica Sant Cugat s’ha engalanat de cap a peus per a celebrar l’aniversari d’una de les seves pacients, Pilar Hurtado, que va néixer a Barcelona el nou d’octubre de l’any 1906. Hurtado, que va néixer a la ciutat comtal però ja fa més de deus anys que viu a Sant Cugat del Vallès, ha protagonitzat un acte on tots els seus amics, familiars i fins hi tot càrrecs públics han volgut ser presents.

Molts dels assistents al menjador del geriàtric del carrer santa rosa de Sant Cugat, estaven especialment emocionats per a poder participar en el que ha estat una festa d’aniversari històrica.
La sala principal del geriàtric ha acollit aquest homenatge amb més d’una setantena de persones, tots ells han participat en una festa on la mitjana d’edat superava per molt d’edat dels 70 anys. No obstant les ganes de viure i celebrar aquests cent anys de Pilar Hurtado semblaven propis d’una festa d’adolescents.

La festa ha començat amb els poemes de Dolores Gómez, una de les alumnes de l’escola d’adults de Sant Cugat que recentment ha après a llegir i escriure. Dolores Gómez, de més de setanta anys ha compost quatre poemes dedicats a la homenejada Pilar Hurtado. Després dels poemes, el delegat de la consellera de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya, s’ha dirigit a la protagonista amb unes paraules de cordial felicitació, a part d’aquestes paraules el delegat de la consellera, Francesc Fornieles, li ha entregat a Pilar Hurtado la “medalla dels cent anys de vida”, objecte que regala la Generalitat a totes aquelles persones que arriben al segle de vida.
Un cop ha acabat el representant de la Generalitat ha estat el torn de l’alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder i del Regidor de Sanitat de la ciutat, Enric Tomàs. Recoder ha començat el seu discurs dient que “persones centenàries com Pilar Hurtado formen part de la nostra comunitat i que tots hem d’estar agraïts de poder compartir molts moments amb aquestes persones que han viscut tantes coses”. Després de pronunciar aquestes paraules, l’alcalde de Sant Cugat ha citat que en vuit anys que porta al cap davant de l’ajuntament, ha felicitat una mitja de 4 o 5 persones a l’any per el mateix motiu, arribar als cent anys de vida. Un cop finalitza el torn de paraula l’alcalde de Sant Cugat, es produeix l’entrega de la “medalla de vida” on hi ha representat l’arbre centenari de la ciutat, el Pi d’en Xandri, i un diploma commemoratiu.
Acte seguit els companys de coral de Pilar Hurtado es disposen a cantar quatre cançons, entre elles la mítica cançó “d’Amapolas”, mentre els avis canten, les enfermeres, la majoria d’origen sud americà, comencen a repartir pastís i suc de taronja per a tots els assistents.

No t'hi apropis!

No t’hi apropis !

Les andanes de les estacions vallesanes canvien d’aspecte després que un home llancés a un altre home.

Des que l’altre dia un home va empentar a un altre en una discussió a l’andana d’una estació de la Renfe, les andanes ferroviàries tenen un altre aspecte. “Jo sempre he patit per si algun boig o algun despistat em dóna un cop i caic a la via” comentava en Josep Encinas, estudiant d’econòmiques a la UAB, que cada dia agafa el tren per apropar-se a la universitat. Un dels vigilants de l’estació de Bellaterra, dels Ferrocarrils de la Generalitat explicava que “les andanes segueixen igual de plenes, però la gent no s’apropa tant als bordes de la via, fan bé, sempre cal prevenir”.

Aparentment si un despistat mira des del tren l’aspecte de les andanes dels trens no veurà res estrany, però en realitat són molts els que es fixen i miren ben bé on paren a llegir el diari mentre esperen el tren. Les parets de les estacions, paral·leles a les vies, són els llocs més cotitzats per a les persones que esperen el tren. “Jo em poso on puc, si anessim pendents de tots els perills no podríem viure” comentava en Jordi Muñoz a l’estació de Provença, una de les estacions més concorregudes de Barcelona.

Fa unes setmanes, en aquesta mateixa estació dues dones van patir un incident amb les portes d’un tren. Es van quedar enganxades i el tren les va arrossegar uns metres. A l’estació de Provença, gestionada per la Generalitat de Catalunya hi passen cada dia milers de persones i és una de les poques estacions que compta amb un sistema de seguretat de portes exteriors que s’obren quan el tren ja està estacionat. Altres ciutats, com nova York ja compten amb aquest nou sistema que és molt semblant a les portes d’un ascensor. A l’aeroport de Madrid el metro també compta amb aquest sistema, només s’hi pot accedir al metro quan el tren ja està estacionat, només es pot accedir a vagó quan s’obra la barrera fixada a l’andana i la porta del metro.

“Algun cop havia pensat lo fàcil que ho pot tenir un boig per a tirar una persona al tren” reflexionava l’Oscar Casanova, un estudiant d’enginyeria industrial que agafa el tren dos cops a la setmana. L’Oscar comentava que el sistema de les barreres com les de l’estació de Provença és la millor solució per a evitar aquesta mena d’incidents. En Jaume Garcia, un estudiant de dret i amic de l’Oscar, comentava que “per evitar aquests tipus d’homicidis, ja siguin voluntaris o involuntaris, el millor seria construir barreres a totes les estacions” i afegia que “suposo que deu ser car, sinó ja ho haurien instal·lat a totes les estacions”.

Sigui com sigui, el incident de la setmana passada on un indigent va llençar un altre a la via després d’una discussió acalorada, va ser un fet aïllat que pocs cops succeeix a les estacions.

Hispanitat

El dia de la Hispanitat:

El dia de la raça o com més el coneixem, el dia de la Hispanitat, és aquell dia que la majoria dels espanyols esperen ansiosos per a poder anar a l’armari i agafar totes aquelles peces de rova kitsch d’un vermell esperpèntic. Altres d’un habitual orterisme simplement segueixen posant-se aquelles samarretes on apareix el toro d’Osborne, un torero qualsevol o quelcom que els identifica amb aquell estat que avegades es fa dir país, pàtria, nació o confederació. Altres simplement jauen al sofà de casa i es passen el dia mirant desfilades militars semblants a les del tercer reich.

El dia de la Hispanitat, és el dia en que els espanyols commemoren el descobriment d’Amèrica i la implantació de la seva llengua per aquelles terres. Fa anys que els espanyols volen que el 12-O sigui un dia important per a nosaltres, volen que el respectem i que fins hi tot el celebrem... i la veritat és que els polítics espanyols saben fer bé les coses quan se les proposen, ens obliguen a deixar de treballar un dia a l’any i així tots contents, ells es pensen que els espanyols, els gallecs, bascos i catalans celebren el dia de la hispanitat amb gran alegria, i els altres contents per que els hi cau del cel un dia de festa.

Sigui com sigui el dotze d’octubre és un dia que pocs catalans tenim res per celebrar, jo personalment, celebro l’aniversari del meu pare.

Prostitució

“La prostitució camaleònica”

Una setmana després de l’actuació policial al barri del Raval, la prostitució ha canviat de color.


Al ben mig de Barcelona hi ha des de fa anys un dels focus de prostitució més importants d’Europa. És concretament al barri del Raval tocant amb el carrer Sant Antoni on centenars de prostitutes treballen de forma il·legal durant les 24 hores del dia. Han passat els anys, diferents legislatures i ningú ha arribat a actuar contra una xarxa que molts cops treballa de forma paral·lela amb l’esclavisme i el tràfic de drogues. Clos va donar un primer pas reduint la prostitució a la zona del Camp Nou, ara l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb l’ajuda de la consellera Tura, ha actuat contra la prostitució al Raval desarticulant el que podria ser una de les xarxes més importats del Continent.

Un dia després de l’actuació policial a la Ronda Sant Antoni el panorama ha canviat radicalment, cap prostituta, ha disminuït l’índex d’immigració a la zona, ja que el 90 per cent de les detingudes eren d’origen romanès i en definitiva, els carrers denoten que ha passat quelcom important.

No obstant, dos dies més tard arriba el divendres per la nit i la zona nord del Raval ha canviat de color. Les prostitutes romaneses han desaparegut relegant el seu lloc a prostitutes de color. La pell blanca com la llet, els llavis vermells de carmí barat i les melenes rosses, moltes vegades tenyides, s’han transformat en melenes llargues i fosques, s’han transformat en dones de pell negra que es difuminen amb la foscor dels carrerons. L’actuació policial, per a molts només ha servit per a que les prostitutes de les Rambles es dispersin per la zona que va de Colom fins al mercat de Sant Antoni. La Marisa avui està a l’espera de clients en un lloc diferent d’on es situa sempre, la prostituta caribenya comenta que “avui he pujat per aquí d’alt per canviar d’aires, només estaré aquesta nit per que les meves companyes no volen pujar fins tant amunt”, la Marisa és prostituta i normalment se la pot trobar just davant de la discoteca Fellini, cap al final de les Rambles.
Durant el dia però, sembla que la batuda policial contra més de 100 prostitutes hagi funcionat, Jorge Díaz, veí del barri del Raval diu “que durant el dia no hi ha putes i això ja és una millora, abans ens podíem trobar les putes treballant als portals dels pisos” si més no, aquestes detencions al Raval ja és quelcom important per a les comunitats de veïns del barri que denunciaven la presència de les prostitutes, en part, per que moltes d’elles parlaven i oferien els seus serveis a menors que encara anaven a l’escola.

Però darrera d’aquesta detenció massiva de prostitutes hi ha més afectats. Treballadors de l’hostal del Gat nou els quals es volen mantenir en l’anonimat, situat al carrer Joaquim Costa, asseguren que “la detenció de les prostitutes ens afectarà” . Tot hi que moltes d’elles relloguessin pisos, com els que presumptament oferia l’actriu local Carmen de Mairena, alguna prostituta freqüentava l’hostal.

Passi el que passi s’està a l’espera de com es desenvoluparà, aquests dies, el processament dels detinguts. Fonts oficials dels mossos d’esquadra han confirmat la detenció de dues menors de 17 anys que asseguren que eren obligades a exercir la prostitució. Una ex prostituta d’un prostíbul d’Alcanar (Baix Ebre) anomenat Celeste, creu que “per molt que la policia actuï, les coses no canviaran”. Aquesta ex prostituta de Paraguai anomenada Blanca, va haver de prostituir-se durant tres anys per a poder pagar el seu viatge fins a Catalunya. Un cop va pagar-li al seu jefe una xifra que no ha volgut desvelar, va poder abandonar el prostíbul i actualment treballa de cambrera en un bar musical d’Amposta. Blanca creu que “s’hauria de legalitzar la prostitució, si fos així les noies no treballarien al carrer i no s’exposarien a tants perills”.

Tornant al Raval, s’inicia la setmana, i cap resta de prostitució a la zona. La Marisa i les seves companyes negres tornaran el proper cap de setmana a treballar per la zona nord del Raval?

Nit de l'Esport

Èxit total a la “Nit de l’Esport de Sant Cugat”



El teatre Auditori ha acollit la “Nit de l’Esport de Sant Cugat”, on s’entreguen els “Premis Esport en Marxa”, que premien els millors esportistes i entitats de la ciutat de Sant Cugat. El gran guanyador de la nit ha estat l’esport femení ja que s’ha emportat la majoria dels guardons. Tres-centes cinquanta persones van ser el total de persones que van assistit al sopar-espectacle protagonitzat per esportistes i premsa local, i amenitzat per el Màgic Andreu i el grup de hip hop “Uniq”.

La gala, organitzada per Ràdio Sant Cugat, es va celebrar al Teatre Auditori de la ciutat i va comptar amb la presència de 350 persones, entre elles hi havia Lluís Recorder, alcalde de Sant Cugat, portaveus de les diferents forces polítiques de la ciutat i representants dels clubs i entitats esportives de la ciutat vallesana. L’alcalde Recoder comentava que aquesta primera “Nit de l’Esport de Sant Cugat” “ha estat magnífica, els més de 300 assistents han quedat molt satisfets”.

L’esdeveniment va servir per a fer el lliurament dels “Premis Esport en Marxa”, que enguany celebraven la seva desena edició. Es van entregar 9 guardons i el de millor esportista se’l va emportar Gina de Swert. La jugadora de rugbi ha estat enguany campiona de lliga i de la copa de la Reina amb l’INEF Barcelona, ha estat també campiona d’Espanya per Autonomies amb la selecció catalana i escollida millor esportista universitària.

Els altres vuit premis han anat a parar a l’equip femení del Club de Golf Sant Cugat com a millor equip sènior, a l’equip juvenil femení del Junior d’hoquei herba com a millor equip júnior, a Mati Heras per ser considerada la millor entrenadora, al Club Voleibol Sant Cugat com a millor direcció esportiva, a Maria Rosa Tamburini per la millor projecció exterior i a l’escola Maragall per la millor promoció de base. L’últim premi i un dels més emotius va ser per a Àlex Barberà, per tota la seva trajectòria presidint el Sant Cugat Esport de futbol.

A part dels premis, els assistents van poder gaudir d’un sopar i els espectacles d’en Màgic Andreu i el grup hip hop “Uniq”

Lluís Coromines , llibertat!

Nou de cada deu santcugatencs s’oposen a la sentència judicial contra Lluís Corominas, gendre dels Tous.

El ingrés a presó sense fiança de Coromines, acusat d’homicidi, provoca la indignació de gran part de la població catalana.

Lluís Corominas, gendre i cap de seguretat de la casa pairal de la família Tous a Sant Fruitós del Bages va ingressar a presó per ordre de la titular del jutjat número 4 de Manresa. El cap de setmana passat Corominas va disparar contra l’albanokosobar Gazmend Sinani mentre aquest, pretenia suposadament robar a la finca vigilada per Corominas.

A partir d’aquí, Gazmend mor i Corominas és processat i empresonat, acusat d’homicidi mentre feia la seva feina, defensar la propietat de la família Tous. Són molts els que han donat a conèixer la seva opinió sobre el tema, la falta de seguretat a les cases ha tornat a fer sonar la alarma i un cop més, gran part de la població clama contra la injustícia burocràtica. Dimecres per la tarda un miler de persones es van manifestar a Manresa, tots clamant crits de llibertat per al gendre del matrimoni Tous.

“Sé que va en contra de la llei, però en Corominas ha fet bé, tots tenim dret a defensar el que és nostre”, aquestes paraules d’una jubilada i veïna de Sant Cugat se sumen a les moltes crítiques fetes aquests dies per els diferents mitjans de comunicació. Contxita Fadurdo, mestressa de casa i també veïna de Sant Cugat comenta que “la inseguretat ciutadana està creixent i les lleis no fan res per a tornar a la normalitat, el cas del gendre de la família Tous n’és un exemple, aquest pobre noi estava defensant la seva família”. Aquestes no són declaracions aïllades, fa temps que Catalunya viu una crisi sense precedents, la immigració i les bandes organitzades han provocat un augment d’assalts amb violència i ni els Mossos d’Esquadra estan preparats per combatre amb aquesta mena de delinqüents.

Nou de les deu persones entrevistades a la ciutat vallesana de Sant Cugat han declarat estar totalment en contra amb l’ordre dictaminada pel jutge. “És precís que es modifiquin les lleis, els lladres tenen impunitat a les nostres vivendes”, aquestes eren les paraules d’en Sergi Salvó, un estudiant d’humanitats que fa dos estius va ser víctima d’un atracament al seu habitatge mentre dormia tota la família. Però el consens en contra de l’empresonament de Corominas no és total, en Jaume Garcia, un estudiant de dret a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) i resident a Sant Cugat justifica l’ordre de la jutgessa titular de Manresa, “quan va disparar (en Lluís Coromines, gendre de la família Tous) ja sabia el que li cauria a sobre, o almenys ho hauria d’haver pensat, no es pot disparar a ningú i menys al cap, Corominas ha comés un homicidi”. Tot i aquestes declaracions, la gran majoria dels santcugatencs, nou de les deu persones entrevistades (mostra aleatòria de 10 persones i un univers de 80 mil habitants a Sant Cugat del Vallès) es declaren a favor de Coromines i creuen necessari una revisió de les lleis de seguretat i propietat privada.

"Un dia més de vida"

Ryszard Kapuscinski: “Un dia més de vida”


El periodista i escriptor polonès, Ryszard Kapuscinski, ha centrat gran part de la seva vida a cobrir conflictes bèl·lics. Aquest cop Kapuscinski viatja fins a Angola per a cobrir la independència del que fins al 1975 havia estat un protectorat portuguès.

Ryszard Kapuscinski, nascut a Pinsk (Polònia) l’any 1932 és periodista, escriptor i assagista. Va cursar els seus estudis universitaris d’història i art a la Universitat de Varsòvia. Un cop va acabar els seus estudis va començar a col·laborar com a periodista en diferents diaris com el Times, The New York Times o el Frankfurter Allgemeine Zeitung. Des de l’any 1962 ha compaginat la seves col·laboracions com a periodista amb l’activitat literaria. Kapuscinski ha estat un dels corresponsals estrangers de més renom fins a l’any 1981.

Així doncs, la majoria de les obres literàries d’aquest autor, transcorren en països estrangers on ha succeït un conflicte bèl·lic o quelcom de transcendència internacional. Les seves obres més famoses són; “l’Emperador” que transcorre a Etiòpia, “el Sha” tema de l’època del Sha Mohamed Reza, “l’Imperi” obra que cobreix l’enderrocament de la Unió Soviètica, “Ebano”, “los Cínicos no sirven para este oficio” , llibre basat en entrevistes i converses moderades per Maria Nadotti i “un dia més de vida” on narra la descolonització portuguesa d’Angola l’any 1975, les seves conseqüències transformades en una guerra civil que s’ha allargat fins a dies propers.

L’any 2003 a Kapuscinski li és atorgat el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Kapuscinski, en el seu llibre titulat “Un dia més de vida”, retransmet uns successos bèl·lics de forma novel·lística i periodística. En tot el seu llibre s’hi troben personatges reals, que viuen vides reals en mons reals. Kapuscinski sap copsar l’atenció del lector en un llibre dividit per quatre apartats:

El primer titulat “tanquem la ciutat” narra com tot un país ple de colons portuguesos inicia uns preparatius per abandonar Angola. L’autor explica amb minuciositat tots els preparatius que les famílies portugueses fan per marxar d’Angola en destí a Portugal o el Brasil. Com les famílies més benestants compren grans capses de fusta on hi dipositaran les seves pertinences. L’autor també narra com els carrers van perdent vida, les botigues són tancades i els últims vaixells marxen cap a un altre continent.

El segon apartat, “imatges del front”. Kapuscinski viatge arreu del país per conèixer la situació d’un territori que està vivint una guerra civil. L’autor, algun cop sol i d’altres acompanyat per nous amics, retransmet d’una manera fidedigna el transcurs de la guerra, les anècdotes viscudes, les guerres tribals entre els diferents bàndols, aventures i ensurts. En aquest capítol, l’autor viatge per moltes de les ciutats d’Angola, coneix a guerrillers, aliats, soldats, colons i finalment un grup de periodistes internacionals que arriben al país per a cobrir la guerra.

El tercer apartat el titula “cablegrames”, amb aquest mètode de comunicació l’autor titula un capítol on el protagonista és la informació. Kapuscinski viu en primera persona uns esdeveniments que voldrà retransmetre a tot el món. En aquest capítol veiem com l’autor cerca la informació, la sigui al front o als despatxos per a més tard, poder-la comunicar via telegrama al seu país.

El quart i últim capítol s’anomena “Abc” i en ell, l’autor pretén donar una informació de caire més enciclopèdic. Kapuscinski es desmarca totalment del tipus de narració que ha estat fent fins ara a “Un dia més de vida” i transmet una informació de caire educatiu. Quants quilòmetres quadrats té Angola, quanta població hi viu, tipus de política, el conflicte bèl·lic de la independència, capital, idiomes que es parla al país, tribus més importants ... són alguns dels temes que Kapuscinski va desengranants al final del llibre, d’una manera clara i molt directe.



“Un dia més de vida” és un llibre on més que el relat d’un reporter, s’hi veu reflectit el diari íntim d’un periodista. L’autor parla de les seves vivències i pensaments en un moment on viu al límit de les seves forces.
A l’hora d’analitzar l’obra de Kapuscinski podríem comparar-lo, molts cops, amb algun dels autors de “l’escola de Viena”. Molts dels autors que considerem clàssics, com Hermann Broch, Kafka, Thomas Mann o James Joyce. Autors que van viure vides amb molts alts i baixos i molts d’ells, per no dir tots, van haver d’exiliar-se. Ja sigui de forma voluntària com James Joyce, que buscava un aïllament voluntari per a poder reflexionar, o l’exili de molts intel·lectuals jueus que van haver d’escapar del Règim Nazi, que crec apropiat comparar l’obra d’un mestre de la literatura contemporània com és la de Ryszard Kapuscinski amb la dels grans clàssics. Tots viuen en algun moment de la seva vida en soledat, marcats per esdeveniments tràgics que els faran composar obres de gran rellevància literaria.

Kapuscinski, des d’un punt de vista literari podem dir que s’exilia voluntàriament a diferents països per a poder viure en primera persona els conflictes internacionals que més tard narrarà i el faran reflexionar. Molts creuen que per a escriure una bona novel·la, és necessari aïllar-se del món.
Concretament a “Un dia més de Vida” , Kapuscinski empra un estil propi del llenguatge periodístic. Frases curtes formulades amb un llenguatge col·loquial apte, podríem dir, per a tots els públics. L’autor basa tot el llibre en la descripció del seu entorn, ja sigui d’una manera física on l’autor descriu elements d’una habitació fins als elements d’una batalla acarnissada en mig d’un bosc sud-africà; o una descripció de caire més abstracta on el lector pot entrelligar els pensaments de l’autor amb el seu estat d’ànim i per tant amb les seves vivències personals.
L’estructura del relat segueix l’ordre cronològic d’un calendari qualsevol. Les dates que apareixen en el llibre coincideixen amb les dates històriques de la independència d’Angola, el desembarcament dels últims bots portuguesos o en la creació de partits polítics d’alliberament nacional. La única pega que hi trobo, i m’hi oposo totalment al criteri de l’autor és el de deixar el quart capítol anomenat “Abc” per al final del llibre. Entenc que que començar una novel·la amb un seguit de dates i fets històrics no “atrapa” a un lector que llegeix un llibre per distraure’s i aprendre quelcom nou d’una manera amena. Però, jo com a lector del llibre de Kapuscinski “Un dia més de vida”, m’he trobat en més d’un coment descontextualitzat i un pel perdut alhora d’entendre algun fet transcendental com podria ser al principi de l’obra on l’autor en cap moment parla de guerra civil, ni guerra per la independència d’un país colonitzat. Suposo que una solució, tot hi que molt arriscada si pensem en quotes de mercat i xifres de venda, seria afegir informació als seus relats, ja sigui en forma d’afegits o intentant contextualitzar de manera didàctica. Entenc que l’autor ha preferit afegir al final del relat tota aquesta informació per no convertir el seu llibre en un volum històric allunyat de la novel·la.
Tot i no estar d’acord amb aquest ordre capitular, crec que l’obra aconsegueix el que vol l’autor, distreure i donar a conèixer uns fets que pocs recordaran en primera persona.

D’altra banda, tots els personatges estan definits amb molta claredat, els personatges rodons tenen un paper capdavanter que influeixen molt en l’evolució de l’obra. Però els personatges secundaris, que són els que més abunden a “Un dia més de vida” estan també, molt ben caracteritzats, cada personatge dibuixa molt bé el que representa, ja sigui amb un caràcter propi d’un militar, el propi d’una dona de la neteja o fins hi tot el d’un líder polític sumit en la melancolia de temps passats.

Ja per concloure, el que podríem dir que és la novel·la periodística per excel·lència de Ryszard Kapuscinski, “Un dia més de vida”, és una obra literària aconsellable per a tots els públics, per aquells interessats en afers polítics, per als amants del bel·licisme, per als aventurers i fins hi tot per als enamoradissos. En definitiva, és una obra aconsellable que transmet un fet verdader que ajuda a concebre una realitat forana però alhora propera, una trista conseqüència del colonialisme europeu a un país Africà.

Trànsit a les Rambles

El trànsit de pujada a la Rambla de Barcelona serà restringit a partir del mes de Gener. Amb aquesta novetat es pretén reduir a la meitat els desplaçament de vehicles.

Veïns i comerciants podran circular lliurement per la Rambla

Un cop hagi passat els dies de Nadal, la Rambla en sentit ascendent, tindrà el trànsit restringit. Només els vehicles que tinguin autorització de l’ajuntament de Barcelona podran circular lliurement per la Rambla. Concretament, veïns, comerciants i serveis públics tindran lliure accés al tram que va des de la Plaça del Portal de la Pau (inici Rambla) fins a la Plaça Catalunya. Amb aquesta normativa l’ajuntament de la ciutat comtal vol reduir a la meitat el trànsit per aquesta zona.

Per a controlar la circulació dels vehicles que passin per aquest tram, l’ajuntament ha començat a instal·lar càmeres de seguretat arreu de la Rambla. Aquestes càmeres s’encarregaran de filmar tots els cotxes, motos i altres vehicles de benzina, que circulin en sentit ascendent de la Rambla. Un cop s’hagin gravat les imatges, la Guàrdia Urbana s’encarregarà de seguir amb el procediment reglamentari, processant multes, avisos o el que calgui. Amb aquesta normativa la ciutadania no ha de pensar que ja no podrà atansar-se fins als establiments de la Rambla amb els seus vehicle. Els vehicles que circulin en sentit ascendent i entrin en algun pàrking o hotel, seran esborrats de les gravacions que gestionarà la Guàrdia Urbana. A més, la normativa només tindrà vigència durant les hores de més concurrència. Serà de 11 a 15 i de 17 a 20:30 hores durant els dies laborables, i de les 9 a les 21 hores durant els dies festius.

No obstant, molts dels afectats per aquesta iniciativa no estan d’acord. Jordi González, encarregat de la cafeteria “La Casa Universal” ,situada a la Plaça del Portal de la Pau comenta que aquesta normativa pot afectar molts dels establiments de la Rambla, també creu que l’ajuntament de Barcelona destaca per posar entrebancs constants als ciutadans de la ciutat, especialment als comerciants. Però no tots els afectats per la decisió de l’ajuntament hi estan en contra. Manel Torres, taxista de professió des de fa vint anys encaixa molt bé amb la decisió de l’administració barcelonina, creu que el trànsit de molts punts de Barcelona són insostenibles.

Durant aquesta última dècada s’ha incrementat la presència de vehicles a motor per el centre de les metròpolis europees. És per això que moltes capitals europees han iniciat estratègies per a descongestionar el trànsit en el centre de les seves ciutats. Va començar la capital anglesa de Londres, imposant un peatge als vehicles que volguessin penetrar al centre de la ciutat. Després d’aquesta iniciativa per descongestionar la metròpoli anglesa, s’hi van afegir ciutats com Berlín, Paris, Barcelona o Madrid. És aquesta última que obliga a que els cotxes que entin al centre de la ciutat vagin mínimament habitats per tres persones. Cada dia són més les ciutats que opten per mesures, a vegades molestes, per reduir el trànsit inter-urbà. Aquest cop Barcelona, amb el pla del projecte Miracles, inclòs en el programa europeu anomenat Civitas, ha impulsat aquesta proposta que té un pressupost de 150 mil euros.
Altres ciutats menys poblades on el trànsit de cotxes no és tant exagerat, ha iniciat altres mètodes per a combatre els embussos que propicia l’excés de trànsit. Són ciutats dels Vallès Occidental com Sabadell, Sant Cugat o Terrassa, que han iniciat solucions derivades dels plans de llançadores urbanes. El cas d’aquestes ciutats és que han convertit els seus centres en espais peatonals on no s’hi pot accedir en cap mena de vehicle a motor. Només hi tenen accés els serveis públics i els residents, ja que són els únics que poden abaixar les barreres d’accés. Les llançadores són una de les solucions que ja fa anys que proposen els professionals en mobilitat ciutadana. Consisteix en construir grans estacions de tren i bus a les afores de les metròpolis, així la gent que s’ha de desplaçar diàriament a la ciutat, pot deixar el cotxe a l’estació i arribar a la feina en transport públic, deixant així una ciutat descongestionada i amb menys contaminació.

Sigui el que sigui l’ajuntament de Barcelona, amb aquesta proposta de restringir el trànsit a la Rambla, demostra l’interès en solucionar un problema que afecta cada dia més, a les grans ciutats europees.

Ablació

Ablació del Clítoris, un xoc cultural




L’ablació del clítoris als països occidentals és una pràctica il·legal i per tant, una pràctica penalitzada. La nostra cultura, els nostres drets i el nostra pensament no la contempla i per tant no la respecta com a pràctica cultural. L’ablació del clítoris provoca, molts cops, l’hospitalització immediata i o la mort de la víctima. Dic víctima per que els subjecte femení que és abladit no té l’oportunitat de decidir, se li està negant la llibertat ja que moltes societats africanes practiquen l’ablació del clítoris de forma obligada a les nenes quan són molt joves.

Personalment em posiciono al costat dels juristes occidentals que veuen aquesta pràctica com a quelcom il·legal que s’ha de penalitzar com a crim. Entenc que és una pràctica normal en una cultura forana, però a Occident atempta contra els seus valors, atempta contra la llibertat i els drets humans “universals”. Estic en total desacord amb Warnier, ja que deixa entreveure que el legislador hauria de jutjar a les persones depenent del seu grup cultural. Jo no ho crec, si volem igualtat d’oportunitats, si volem ser tots iguals davant la llei, els estrangers han de respectar unes normes establertes ja fa anys, s’han d’integrar respectant les nostres lleis, hàbits, cultura... i si per això han de renunciar a un seguit de pràctiques, doncs que hi renunciïn o no formin part de la nostra cultura.