Al barri de la Ribera de Barcelona s’hi troba la “Plaça de la Llana”, una plaça emblemàtica que sobreviu a cops de canvi.
Mig enderrocat després del 1714, actiu i ric després de la instal·lació del mercat del Born el 1876, decadent un segle més tard pel tancament d’aquest... la Ribera és un dels barris amb més encís i alhora amb més precarietat de la ciutat comtal. “Moltes famílies d’immigrants viuen en condicions miserables, amuntegats en pisos minúsculs” deia la Maria Carmen Álvarez, una veïna de la Plaça de la Llana.
La Ribera és un barri que ha viscut dues onades migratòries i que ha sabut adaptar-se a noves realitats. Aquest és el cas de la Plaça de la Llana, que ha vist com el barri ha passat a de ser d’una zona on “ens coneixiem tots els veïns, a ser un indret on fins i tot les diferències lingüístiques no permeten una fàcil comunicació entre veïns”, afirmava en Joaquim Cases, veí i propietari d’un establiment a la Plaça de la Llana.
Al barri on es troba la Plaça de la Llana, el barri de la Ribera, a començaments del segle XX ja hi vivien 17.097 habitants, aquests vivien en 805 edificis encabits en un territori petit, comprès entre el carrer de la Princesa i la Via Laietana, i la mar, entre el parc de la Ciutadella i la ciutat antiga dels barris de Palau, Sant Just i la Mercè. Un barri amb història que recorda i ensenya a tots els vianants, el 26 de juny de 1904, els republicans federals van col·locar una làpida en una casa del carrer dels Mirallers per recordar que hi va néixer Pi i Maragall, un dels quatre presidents de l’efímera República.
En aquest barri on de cultura no en falta, s’hi pot trobar un emblema a destacar, és l’església de Santa Maria del Mar, anomenada també catedral de la Ribera, una església que com el barri, ha viscut diferents canvis, de l’esplendor inicial a l’entrada amb mal peu al segle XX, la Reforma del 1908 va foragitar molts nobles que hi vivien i l’ajut al manteniment del temple se’n va ressentir. “Tot el barri és història, cada pedra que trepitgem és història” declarava la veïna Maria Carmen Álvarez.
El 6 d’agost de 1971 tancava les portes el mercat central de fruita i verdura, després de 95 anys d’existència. Començava la imparable degradació del barri amb la desaparició de magatzems i bars que devien la seva vida a l’existència del mercat del Born. En el moment que el Born tancà, vivien al barri de la Ribera 20.116 persones, la qual cosa representava una densitat alta, de 693,6 habitants per hectàrea, tot i que el nombre d’habitants havia anat baixant en comparació als 33.457 del 1945. El 23 per cent de les persones que hi vivien, al començament de la dècada dels setanta eren gent gran, els joves emigraven del barri, i la Ribera envellia.
Amb aquesta nova realitat, els locals abandonats després del tancament del Born van ser reutilitzats per a donar cabuda a una nova immigració que no procedia ja d’altres indrets de l’estat.
“Jo vaig néixer aquí i puc afirmar que el barri ha canviat molt, abans tots els veïns érem com una gran família, ens coneixíem tots”, recordava en Joaquim Cases, veí i propietari de la farmàcia de la Plaça de la Llana. Cases afegia que “durant aquests últims deu anys la plaça, i el barri sencer està rebent moltíssims immigrants, la plaça està plena de dominicans”. I es que no cal ser molt abispat per adonar-se que la majoria dels veïns de la Plaça de la Llana procedeixen d’altres continents. A la plaça hi ha tres bancs que s’encarreguen de fer transferències internacionals, mostra clara de la realitat del barri.
Aquesta plaça multicultural sembla ser un exemple de convivència, a la bora de la farmàcia hi ha una perruqueria anomenada El Amal, propietat d’en Mohamed Nebi, un argelià que ja fa dotze anys que viu a Catalunya. En Mohamed és barber des de fa 20 anys, està casat però la seva dona viu a un poble del nord d’Argèlia. “Jo treballo molt però no n’hi ha prou, el lloguer de la botiga és molt car i quasi no tinc calés per mantenir-me a mi sol” deia en Mohamed.
En Mohamed fa sis anys que treballa i viu a la plaça, comenta que “fa un parell d’anys que el barri està més tranquil, abans era un barri molt violent”. I es que les estirades de bolssos, els atracaments, pallisses gratuïtes, actes de bàndals i altres actes penats, eren habituals en el barri segons la majoria dels veïns.
“No fa ni un any que a les tres de la matinada de cada dijous, al mig de la plaça hi havia combats de boxa amb apostes hi tot!” assegurava el farmacèutic de la plaça. La veïna Maria Asensio corroborava les baralles nocturnes i afegia que “constantment els immigrants roben a la gent que camina pel carrer, molts immigrants esperen a trobar-te pels carrerons i t’estiren el bolso, tel “perchean” (que vols dir registrar segons l’argot del carrer) i si no troben res de valor encara tenen els collons de tornar-te’l”.
En aquest barri on la violència, la cultura, la immigració, la tradició i les últimes tendències conviuen aparentment de forma pacífica, hi trobem el bar Woondu, un bar que fa trenta anys va viure el seu esplendor, en José Jiménez, propietari del bar, treballava acompanyat de la seva dona i la seva filla, “els tres ens encarregàvem del bar, la cuina per la meva dona, la meva filla s’encarregava de les taules i jo de la barra”, aquesta realitat va desaparèixer quan un bon dia en José es va despertar sol, va arribar al bar i les seves familiars no hi van fer cap, l’havien abandonat. Des d’aquell moment en José treballa sol, no fa menús, el bar es fosc i probablement els lavabos són bruts.
Mig enderrocat després del 1714, actiu i ric després de la instal·lació del mercat del Born el 1876, decadent un segle més tard pel tancament d’aquest... la Ribera és un dels barris amb més encís i alhora amb més precarietat de la ciutat comtal. “Moltes famílies d’immigrants viuen en condicions miserables, amuntegats en pisos minúsculs” deia la Maria Carmen Álvarez, una veïna de la Plaça de la Llana.
La Ribera és un barri que ha viscut dues onades migratòries i que ha sabut adaptar-se a noves realitats. Aquest és el cas de la Plaça de la Llana, que ha vist com el barri ha passat a de ser d’una zona on “ens coneixiem tots els veïns, a ser un indret on fins i tot les diferències lingüístiques no permeten una fàcil comunicació entre veïns”, afirmava en Joaquim Cases, veí i propietari d’un establiment a la Plaça de la Llana.
Al barri on es troba la Plaça de la Llana, el barri de la Ribera, a començaments del segle XX ja hi vivien 17.097 habitants, aquests vivien en 805 edificis encabits en un territori petit, comprès entre el carrer de la Princesa i la Via Laietana, i la mar, entre el parc de la Ciutadella i la ciutat antiga dels barris de Palau, Sant Just i la Mercè. Un barri amb història que recorda i ensenya a tots els vianants, el 26 de juny de 1904, els republicans federals van col·locar una làpida en una casa del carrer dels Mirallers per recordar que hi va néixer Pi i Maragall, un dels quatre presidents de l’efímera República.
En aquest barri on de cultura no en falta, s’hi pot trobar un emblema a destacar, és l’església de Santa Maria del Mar, anomenada també catedral de la Ribera, una església que com el barri, ha viscut diferents canvis, de l’esplendor inicial a l’entrada amb mal peu al segle XX, la Reforma del 1908 va foragitar molts nobles que hi vivien i l’ajut al manteniment del temple se’n va ressentir. “Tot el barri és història, cada pedra que trepitgem és història” declarava la veïna Maria Carmen Álvarez.
El 6 d’agost de 1971 tancava les portes el mercat central de fruita i verdura, després de 95 anys d’existència. Començava la imparable degradació del barri amb la desaparició de magatzems i bars que devien la seva vida a l’existència del mercat del Born. En el moment que el Born tancà, vivien al barri de la Ribera 20.116 persones, la qual cosa representava una densitat alta, de 693,6 habitants per hectàrea, tot i que el nombre d’habitants havia anat baixant en comparació als 33.457 del 1945. El 23 per cent de les persones que hi vivien, al començament de la dècada dels setanta eren gent gran, els joves emigraven del barri, i la Ribera envellia.
Amb aquesta nova realitat, els locals abandonats després del tancament del Born van ser reutilitzats per a donar cabuda a una nova immigració que no procedia ja d’altres indrets de l’estat.
“Jo vaig néixer aquí i puc afirmar que el barri ha canviat molt, abans tots els veïns érem com una gran família, ens coneixíem tots”, recordava en Joaquim Cases, veí i propietari de la farmàcia de la Plaça de la Llana. Cases afegia que “durant aquests últims deu anys la plaça, i el barri sencer està rebent moltíssims immigrants, la plaça està plena de dominicans”. I es que no cal ser molt abispat per adonar-se que la majoria dels veïns de la Plaça de la Llana procedeixen d’altres continents. A la plaça hi ha tres bancs que s’encarreguen de fer transferències internacionals, mostra clara de la realitat del barri.
Aquesta plaça multicultural sembla ser un exemple de convivència, a la bora de la farmàcia hi ha una perruqueria anomenada El Amal, propietat d’en Mohamed Nebi, un argelià que ja fa dotze anys que viu a Catalunya. En Mohamed és barber des de fa 20 anys, està casat però la seva dona viu a un poble del nord d’Argèlia. “Jo treballo molt però no n’hi ha prou, el lloguer de la botiga és molt car i quasi no tinc calés per mantenir-me a mi sol” deia en Mohamed.
En Mohamed fa sis anys que treballa i viu a la plaça, comenta que “fa un parell d’anys que el barri està més tranquil, abans era un barri molt violent”. I es que les estirades de bolssos, els atracaments, pallisses gratuïtes, actes de bàndals i altres actes penats, eren habituals en el barri segons la majoria dels veïns.
“No fa ni un any que a les tres de la matinada de cada dijous, al mig de la plaça hi havia combats de boxa amb apostes hi tot!” assegurava el farmacèutic de la plaça. La veïna Maria Asensio corroborava les baralles nocturnes i afegia que “constantment els immigrants roben a la gent que camina pel carrer, molts immigrants esperen a trobar-te pels carrerons i t’estiren el bolso, tel “perchean” (que vols dir registrar segons l’argot del carrer) i si no troben res de valor encara tenen els collons de tornar-te’l”.
En aquest barri on la violència, la cultura, la immigració, la tradició i les últimes tendències conviuen aparentment de forma pacífica, hi trobem el bar Woondu, un bar que fa trenta anys va viure el seu esplendor, en José Jiménez, propietari del bar, treballava acompanyat de la seva dona i la seva filla, “els tres ens encarregàvem del bar, la cuina per la meva dona, la meva filla s’encarregava de les taules i jo de la barra”, aquesta realitat va desaparèixer quan un bon dia en José es va despertar sol, va arribar al bar i les seves familiars no hi van fer cap, l’havien abandonat. Des d’aquell moment en José treballa sol, no fa menús, el bar es fosc i probablement els lavabos són bruts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario