"Un dia més de vida"

Ryszard Kapuscinski: “Un dia més de vida”


El periodista i escriptor polonès, Ryszard Kapuscinski, ha centrat gran part de la seva vida a cobrir conflictes bèl·lics. Aquest cop Kapuscinski viatja fins a Angola per a cobrir la independència del que fins al 1975 havia estat un protectorat portuguès.

Ryszard Kapuscinski, nascut a Pinsk (Polònia) l’any 1932 és periodista, escriptor i assagista. Va cursar els seus estudis universitaris d’història i art a la Universitat de Varsòvia. Un cop va acabar els seus estudis va començar a col·laborar com a periodista en diferents diaris com el Times, The New York Times o el Frankfurter Allgemeine Zeitung. Des de l’any 1962 ha compaginat la seves col·laboracions com a periodista amb l’activitat literaria. Kapuscinski ha estat un dels corresponsals estrangers de més renom fins a l’any 1981.

Així doncs, la majoria de les obres literàries d’aquest autor, transcorren en països estrangers on ha succeït un conflicte bèl·lic o quelcom de transcendència internacional. Les seves obres més famoses són; “l’Emperador” que transcorre a Etiòpia, “el Sha” tema de l’època del Sha Mohamed Reza, “l’Imperi” obra que cobreix l’enderrocament de la Unió Soviètica, “Ebano”, “los Cínicos no sirven para este oficio” , llibre basat en entrevistes i converses moderades per Maria Nadotti i “un dia més de vida” on narra la descolonització portuguesa d’Angola l’any 1975, les seves conseqüències transformades en una guerra civil que s’ha allargat fins a dies propers.

L’any 2003 a Kapuscinski li és atorgat el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Kapuscinski, en el seu llibre titulat “Un dia més de vida”, retransmet uns successos bèl·lics de forma novel·lística i periodística. En tot el seu llibre s’hi troben personatges reals, que viuen vides reals en mons reals. Kapuscinski sap copsar l’atenció del lector en un llibre dividit per quatre apartats:

El primer titulat “tanquem la ciutat” narra com tot un país ple de colons portuguesos inicia uns preparatius per abandonar Angola. L’autor explica amb minuciositat tots els preparatius que les famílies portugueses fan per marxar d’Angola en destí a Portugal o el Brasil. Com les famílies més benestants compren grans capses de fusta on hi dipositaran les seves pertinences. L’autor també narra com els carrers van perdent vida, les botigues són tancades i els últims vaixells marxen cap a un altre continent.

El segon apartat, “imatges del front”. Kapuscinski viatge arreu del país per conèixer la situació d’un territori que està vivint una guerra civil. L’autor, algun cop sol i d’altres acompanyat per nous amics, retransmet d’una manera fidedigna el transcurs de la guerra, les anècdotes viscudes, les guerres tribals entre els diferents bàndols, aventures i ensurts. En aquest capítol, l’autor viatge per moltes de les ciutats d’Angola, coneix a guerrillers, aliats, soldats, colons i finalment un grup de periodistes internacionals que arriben al país per a cobrir la guerra.

El tercer apartat el titula “cablegrames”, amb aquest mètode de comunicació l’autor titula un capítol on el protagonista és la informació. Kapuscinski viu en primera persona uns esdeveniments que voldrà retransmetre a tot el món. En aquest capítol veiem com l’autor cerca la informació, la sigui al front o als despatxos per a més tard, poder-la comunicar via telegrama al seu país.

El quart i últim capítol s’anomena “Abc” i en ell, l’autor pretén donar una informació de caire més enciclopèdic. Kapuscinski es desmarca totalment del tipus de narració que ha estat fent fins ara a “Un dia més de vida” i transmet una informació de caire educatiu. Quants quilòmetres quadrats té Angola, quanta població hi viu, tipus de política, el conflicte bèl·lic de la independència, capital, idiomes que es parla al país, tribus més importants ... són alguns dels temes que Kapuscinski va desengranants al final del llibre, d’una manera clara i molt directe.



“Un dia més de vida” és un llibre on més que el relat d’un reporter, s’hi veu reflectit el diari íntim d’un periodista. L’autor parla de les seves vivències i pensaments en un moment on viu al límit de les seves forces.
A l’hora d’analitzar l’obra de Kapuscinski podríem comparar-lo, molts cops, amb algun dels autors de “l’escola de Viena”. Molts dels autors que considerem clàssics, com Hermann Broch, Kafka, Thomas Mann o James Joyce. Autors que van viure vides amb molts alts i baixos i molts d’ells, per no dir tots, van haver d’exiliar-se. Ja sigui de forma voluntària com James Joyce, que buscava un aïllament voluntari per a poder reflexionar, o l’exili de molts intel·lectuals jueus que van haver d’escapar del Règim Nazi, que crec apropiat comparar l’obra d’un mestre de la literatura contemporània com és la de Ryszard Kapuscinski amb la dels grans clàssics. Tots viuen en algun moment de la seva vida en soledat, marcats per esdeveniments tràgics que els faran composar obres de gran rellevància literaria.

Kapuscinski, des d’un punt de vista literari podem dir que s’exilia voluntàriament a diferents països per a poder viure en primera persona els conflictes internacionals que més tard narrarà i el faran reflexionar. Molts creuen que per a escriure una bona novel·la, és necessari aïllar-se del món.
Concretament a “Un dia més de Vida” , Kapuscinski empra un estil propi del llenguatge periodístic. Frases curtes formulades amb un llenguatge col·loquial apte, podríem dir, per a tots els públics. L’autor basa tot el llibre en la descripció del seu entorn, ja sigui d’una manera física on l’autor descriu elements d’una habitació fins als elements d’una batalla acarnissada en mig d’un bosc sud-africà; o una descripció de caire més abstracta on el lector pot entrelligar els pensaments de l’autor amb el seu estat d’ànim i per tant amb les seves vivències personals.
L’estructura del relat segueix l’ordre cronològic d’un calendari qualsevol. Les dates que apareixen en el llibre coincideixen amb les dates històriques de la independència d’Angola, el desembarcament dels últims bots portuguesos o en la creació de partits polítics d’alliberament nacional. La única pega que hi trobo, i m’hi oposo totalment al criteri de l’autor és el de deixar el quart capítol anomenat “Abc” per al final del llibre. Entenc que que començar una novel·la amb un seguit de dates i fets històrics no “atrapa” a un lector que llegeix un llibre per distraure’s i aprendre quelcom nou d’una manera amena. Però, jo com a lector del llibre de Kapuscinski “Un dia més de vida”, m’he trobat en més d’un coment descontextualitzat i un pel perdut alhora d’entendre algun fet transcendental com podria ser al principi de l’obra on l’autor en cap moment parla de guerra civil, ni guerra per la independència d’un país colonitzat. Suposo que una solució, tot hi que molt arriscada si pensem en quotes de mercat i xifres de venda, seria afegir informació als seus relats, ja sigui en forma d’afegits o intentant contextualitzar de manera didàctica. Entenc que l’autor ha preferit afegir al final del relat tota aquesta informació per no convertir el seu llibre en un volum històric allunyat de la novel·la.
Tot i no estar d’acord amb aquest ordre capitular, crec que l’obra aconsegueix el que vol l’autor, distreure i donar a conèixer uns fets que pocs recordaran en primera persona.

D’altra banda, tots els personatges estan definits amb molta claredat, els personatges rodons tenen un paper capdavanter que influeixen molt en l’evolució de l’obra. Però els personatges secundaris, que són els que més abunden a “Un dia més de vida” estan també, molt ben caracteritzats, cada personatge dibuixa molt bé el que representa, ja sigui amb un caràcter propi d’un militar, el propi d’una dona de la neteja o fins hi tot el d’un líder polític sumit en la melancolia de temps passats.

Ja per concloure, el que podríem dir que és la novel·la periodística per excel·lència de Ryszard Kapuscinski, “Un dia més de vida”, és una obra literària aconsellable per a tots els públics, per aquells interessats en afers polítics, per als amants del bel·licisme, per als aventurers i fins hi tot per als enamoradissos. En definitiva, és una obra aconsellable que transmet un fet verdader que ajuda a concebre una realitat forana però alhora propera, una trista conseqüència del colonialisme europeu a un país Africà.